NOVA ERA, NOVA
ECONOMIA
(proposta de transició pacífica
de l’economia del TENIR a l’economia del SER)
Fins ara les relacions humanes han estat basades majoritàriament
en el tenir. Qui té més, té més poder, doncs, té el poder de construir grans
exèrcits i ordenar que protegeixin les seves propietats. I així ens va: amb aquesta lògica, més o menys
encoberta, s’han fet la majoria de guerres i s’ha destruït el que ha fet falta,
amb la idea de que “puc fer el que vulgui amb allò que és meu o que està a les
meves ordres” i aquesta creença, com que tothom vol tenir i manar, ha creat
grans embolics que han produït grans
destrosses a la Humanitat ,
a la Natura i
al Planeta.
Aquesta vella economia del TENIR ha facilitat que
tots ens moguem per tenir cada vegada més a costa del que sigui i la
conseqüència és la realitat que tenim avui: grans embolics on es barreja l’ànsia de tenir amb les ferides
sagnants produïdes al llarg de la història per defensar aquest tenir i una
Natura que ens alerta que no pot suportar més les agressions que li estem fent.
Mai com fins ara havíem tingut tants coneixements
sobre tot i, especialment mai, com fins ara, havíem tingut tant de potencial de
comunicació. Ara ens podem parlar i veure a distància des de qualsevol punt
del Planeta, és com si el Planeta se’ns hagués fet més petit.
Estem iniciant una Nova Era en la que han d’anar
perdent sentit les fronteres basades en el tenir i el poder,on hi ha
persones “importants” que manen i molts que obeeixen, i han de prendre força
les comunitats humanes, on cada persona és ella, on tothom té la mateixa
importància, cadascú amb la seva realitat i potencialitats, i on tothom
interactua amb tothom. El ressorgiment de les petites comunitats humanes,
que interactuen, respectant i cooperant amb les altres i protegint a la mare
Natura.
Hem de començar a desfer aquests grans embolics. Com fer-ho?
Si tenim una colla de cordes embolicades i les
volem desembolicar, si el que apliquem és tensió per estirar cadascun dels caps,
i així,alliberar cadascuna de les cordes, el que estarem fent és que el nus,
l’embolic, sigui cada vegada més petit però més fort i més compacte... estarem
aconseguint l’efecte contrari. Si realment volem alliberar les cordes, el que
hem de fer és aplicar distensió i, afluixant cada vegada més el nus, fins poder
veure per on passa cadascuna de les cordes. Aquesta senzilla experiència, que
la podem comprovar sempre que vulguem, ens ha de fer pensar que si volem
aconseguir unes relacions sanes i satisfactòries entre totes les persones del
Planeta, hem de posar en marxa molts processos de distensió per poder
aclarir embolics i aconseguir desfer molts malentesos que condicionen les
nostres relacions individuals i col·lectives. Una nova economia del SER, de les
persones, ens pot ajudar a posar en marxa processos de distensió i de
cooperació.
La nova economia del SER. Neix d’entendre que el diner ben entès, no és
altre cosa que una eina per facilitar els intercanvis. L’important és tot
allò que podem intercanviar: sabers, esforços, serveis, productes...
realment és tot allò que necessitem per viure. Els diners simplement han de
servir per facilitar aquests intercanvis. Quan en la Era anterior, a partir d’un
moment, algú va començar a afegir interessos als diners, el diner, va passar a
convertir-se en un bé en sí mateix. Qui té diners pot comprar tot allò que vol,
sense esforç. La vella economia ha fomentat l’especulació (compro a 5 i venc
a 10). Aquesta dinàmica ha afavorit que els “més espavilats” s’apoderin, a
costa de les trampes que sigui necessari, de tot allò que vulguin. Qui té
més, cada vegada pot tenir més. La realitat actual és que una minoria “pot
disposar” de gairebé tots els recursos del Planeta, mentre que la immensa
majoria de la Humanitat
viu cada vegada més sota el llindar de la pobresa, l’altra realitat és que a
aquesta dinàmica s’hi ha arribat a costa de destruir grans riqueses del
Planeta i de malbaratar els recursos energètics fòssils i s’han desequilibrat
els ecosistemes, superant la capacitat regenerativa del Planeta i produint el
Canvi Climàtic.
Si en l’anterior economia, la massa monetària (el
conjunt de diners existents) era creada pels governs o els bancs i sotmesa al
casino de les borses, en la nova economia la creació de la massa monetària
ha d’estar en mans de les persones interactuant amb el seu entorn més proper.
Imaginem totes, o la immensa majoria de persones, associades en milions de
comunitats locals, properes, interactuant entre ells amb economies socials
(sense interessos), complementàries (no exclusives, coexistint amb altres
economies), locals (afavorint la producció i el consum a partir dels recursos
locals) i nominatives (on queden registrades totes les interaccions de manera
totalment transparent).
Les terres i els recursos locals tornarien a ser
productius, les persones tornarien a tenir treball, treball de recuperació de
terres, de coneixements, de sabers populars autòctons i d’altres bandes... tots aquests ecosistemes locals estarien
connectats amb tots per afavorir la cooperació i l’intercanvi de coneixements i
també de producció mitjançant la interconnexió d’aquestes noves economies.
Aquestes microeconomies tindrien la força de la
participació i aportació de la gent, i serien una font inesgotable de
suport i d’enriquiment entre les persones d’un lloc (poble, barri, ciutat,
etc.). L’autoestima individual i col·lectiva creix amb el sentiment de
pertinença en una comunitat humana.
Aquest enfortiment social en milions i milions de
comunitats humanes, amb economies locals, serien com a petits globus
d’aire fresc on la gent, tothom, podria respirar. Aquests petits globus
d’aire, són els globus d’aire que poden fer desplaçar l’aigua atrapada a
l’interior del gran Titànic (l’economia global enfonsada per l’especulació) i fer
que aquest gran vaixell on tothom hi ha de poder tenir el seu espai, pugui
tornar a emergir, però amb uns altres criteris i valors, ja no de
l’especulació per tenir sinó el valor de la cooperació per SER.
Els forats del casc del vaixell caldria tapar-los
amb acords internacionals (la economia global hauria de deixar de ser
especulativa) perquè mai més el Planeta, la nau de tothom, pugui ser
víctima de l’especulació, la cobdícia i l’individualisme i desplegant les grans
veles, aprofitant la força del vent, puguem navegar, la Humanitat sencera, cap
un futur amb nous reptes com espècie respectuosa amb la VIDA.