Mentre hi hagi odi en el
Planeta, sempre algú recordarà les seves cançons i la seva tasca a favor de l’entesa
pacífica entre els humans i amb la natura. En el seu banjo hi tenia escrit: “aquesta
màquina encercla l’odi i el força a rendir-se”
El dia 28 de gener del
2014, a la matinada ha mort a Beacon, Nova York, a noranta-quatre anys. Pete Seeger, una llegenda de la música folk nord-americana, que ha
destacat pel seu activisme en favor dels drets civils i contra la guerra, amb
un gran protagonisme en les protestes multitudinàries contra la guerra del
Vietnam, de l’Iraq, amb el moviment Ocupy Wall Street, etc. Seeger ha tingut una
gran influència en cantants com Bob Dylan, Joan Baez, Bruce Springsteen i molts
d’altres.
En homenatge a ell afegeixo al meu bloc, la presentació que vaig tenir el plaer de fer del documental "Pete Seeger, the power of song", l'octubre del 2013, en el marc del FIMPT (festival internacional de música popular i tradicional) de Vilanova i la Geltrú:
En primer lloc crec que hem d'agraïr a en Pete Seeger el seu missatge que com hem pogut veure en el documental ha estat escampant i encara escampa, als seus 94 anys, arreu, assenyalant cap a on ens hem d'adreçar per tenir un món respectuós amb tothom i a on tothom pugui tenir una vida digna, tant les generacions actuals com les que han d'heretar el Planeta.
Aquest és el missatge que sempre m'ha fascinat d'ell i com això ho vincula a la música folk (del poble, de la gent), música popular carregada de poesia i de missatge, amb unes lletres 
Moltes d'aquestes cançons ens van arribar a Catalunya els anys 60 i 70 de la mà de'n Xesco Boix i del Grup de Folk de Barcelona. Època de lluites contra la dictadura franquista (a casa nostra) i també d'altres lluites contra altres dictadures (Pinochet a Xile, Videla a Argentina i altres) i el moviment popular mediatitzat per la música, que es va prodüir a EEUU en contra de la guerra del Vietnam.
En Pete ha estat varies vegades a Catalunya, de la mà del seu amic Raimon (el cantant de Xàtiva). Ha sortit en diverses ocasions per TV3 i ha estat entrevistat almenys una vegada per Antoni Bassas.
A la meva vida va entrar a partir d'un disc que el nostre amic Josep Albà, impulsor inicial del FIMPT, va deixar al meu germà Jep. Jo tindria 15 o 16 anys i ja no l'he deixat mai de tenir com a referent. Als 17 o 18 em vaig comprar aquest banjo, senzill però que sempre m'acompanya i l'he aprés a tocar escoltant-lo a ell.A Vilanova - i també en altres pobles de Catalunya i Espanya, en gran part degut als aires que va aportar el grup de Folk de Barcelona i la figura de'n Xesco, es van crear molts grups de folk amb cançons d'animació (moltes de'n Pete), noms com Cataifa2, les animetes de sant Francesc, l'Altivol, Barraca, l’Aplec, en Jep i Ton.. - me'n deixo, potser em podeu ajudar - ,
En mig d'aquella efervescència per la música popular dels anys 70, potser d'aquelles cendres, en sorgeix els anys 80 el FIMPT en una població que estima les arrels de la música popular.
Segons va dir el Josep Albà: "cap a l'any 1987 vaig aconseguir l'adreça postal del Pete i li vaig escriure proposant-li de venir a Vilanova a cantar l'any 1988. Va contestar de seguida agraint la invitació però dient que ja era molt gran i ja no feia grans viatges en avió. Li vaig demanar que ens recomanés algun grup o músic adeqüat pel FIMPT, i em va contestar amb una carta escrita a màquina però firmada a mà i amb un dibuix seu d'un banjo, proposant-nos tres o quatre grups, dels quals dos van venir al festival de l'any següent (1988). Els anys següents li vam anar enviant el programa del Festival".
Si els anys 60-70 semblava que aquell moviment de música popular havia servit per alguna cosa social, hem pogut veure una evolució nefasta del món en molts aspectes. L'any 2003 en Pete va dir amb tristesa: "vaig haver de treure de l'armari una vella cançó que havia cantat durant la guerra del Vietnam i ara la torno a cantar contra la guerra d'Irak".
Dues paraules per situar la nostra vinculació amb en Pete. Els anys 2006-7 varem posar en marxa l'associació Arbre de la Pau, concepte que neix d'una cançó que vaig composar l'any 2002 amb l'esperança que aquella guerra d'Irak encara la podíem aturar el moviment ciutadà – que finalment no va ser així-.
Vaig escriure'ls per demanar el seu email i em van dir que no en tenia però que si els enviava a ells, li farien arribar. Així ho vaig fer. Al cap de dos mesos i abans d'acabar el 2007, quan gairebé havia perdut l'esperança, vaig rebre una carta manuscrita amb reflexions molt interessants i dient que acceptava formar part de l'entitat i acabava la carta dient: el maig fan el Strawbery Festival a Beacon (la seva població, al costat del riu, al nord de NY), ens agradaria escoltar-lo. No va ser el maig sinó el dia 10 d'agost del 2008 que ens trobarem amb ell.
Ens va rebre de tot cor, una persona totalment afable i senzilla -tot i la seva grandesa humana -, varem poder conversar una estona - amb traductors, clar-, va signar l'adhesió a l'associació Arbre de la Pau, em va signar el banjo i em va convidar a cantar aquesta cançó al mig de la seva actuació, a l'aire lliure en el context del Corn Festival (festival del blat), on hi havia parades de venda de productes de la terra. Allà estava anunciat aquest documental que es va estrenar aquell mes d'agost. Ja us podeu imaginar el que va representar per mi aquella trobada. (veure notes de la trobada)
Hem tingut algun altre intercanvi de cartes i especialment l'any 2009, en motiu de la Festa Major de la Geltrú, varem organitzar un revival amb tots els que varem localitzar i que varen voler participar, de l'antic moviment folk del nostre poble, dels anys 70-80. Va ser un èxit aclaparador, varem formar un sol grup de crec que 15 músics, més de 400 persones de públic, i en ple agost, un "foc de camp" a la plaça Assumpció. Per aquell acte li varem escriure demanant unes paraules, a la vegada que el felicitavem pels seus 90 anys... i ens va escriure el següent:
"No celebreu els meus 90 anys. llegiu aquest breu missatge: Estimats amics, ho sento, no puc estar amb vostès al meravellós festival, però me n'alegro que estigueu cantant junts, grans i joves. Les seves cançons salten les barreres de la religió, les barreres de la política, i les barreres de molts tipus de malentesos! Pete
El maig d’aquell any s’havia fet un festival molt gran al Madison Square Garden de NY, per celebrar els seus 90 anys, amb més de 40 cantants dels més famosos d’EEUU (Joan Baez, Bruce Sprinsteeng, ...).
L'any 2009, va cantar en el concert de la pressa de possessió d'Obama, davant del Capitoli. Va acabar amb Bruce Sprinsteen i Pete Seeger cantant "aquesta terra és nostra terra", cançó del llegendari i també durant uns anys colega d'en Pete, en Woody Guthrie.
Per Internet, fa poc més d’un any,varem veure cantant i manifestant-se amb els indignats de Wall Street.
Fa tres o quatre mesos va morir la seva parella, la Toshi, que sempre li feu molt de costat, com hem pogut veure en el documental.
Ell, però, dins el que pot, i encara ara, segueix cantant i difonent el seu missatge de pau i llibertat.
En el documental diu dues frases: "si el món té futur no serà degut a una gran organització sinó milions i milions de petites comunitats que interactúen. La participació és el que salvarà la raça humana", que són una referència pel projecte turuta, la moneda social local que estem impulsant en el nostre poble.
M'agradaria, que qui vulgui expressar alguna cosa, ho faci, tenim ... però proposo, que els darrers minuts, els reservem per acabar l'acte cantant una cançó del seu repertori, amb el meu banjo signat per ell, i la dediquem a ell i la seva obra. És la cançó que comença el documental i que es diu "pujant l'escala de Jacob", que l'he traduït com "pujant l'escala de la Pau".Estem pujant l'escala de la Pau (tres) germanes, germans, tothom
Cada graó es més i més alt (tres)
Estem dansant, ens donem les mans (tres)
Cada company ens fa més forts (tres)
Estem construïnt un món millor (tres)
-boca closa- (tres) germanes, germans, tothom
GRÀCIES PETE, PER TOT EL QUE ENS HAS APORTAT... I ENS APORTES