Desvetllar el cor de la Humanitat

 

Les persones som cap, cor i cos. El cap pensa, el cor sent i el cos actua com a resultat del que sabem i del que sentim

Aquesta triple dimensió no només defineix l’individu, sinó també la manera com, col·lectivament, hem construït la nostra societat.

Durant dècades —potser segles— hem prioritzat el cap. Hem posat el focus en el coneixement, en el progrés, en la capacitat de produir, competir i créixer. Hem après a tenir més, a protegir-nos millor. Però aquest camí també ens ha dut a dividir-nos: blancs i negres, homes i dones, dretes i esquerres, creients i no creients, joves i grans, rics i pobres. Fins i tot en allò més quotidià, com l’esport, ens organitzem en bàndols oposats. Partits, ben partits i barallats. Guanyar ha esdevingut l’objectiu.

Aquesta dinàmica competitiva ha tingut conseqüències evidents. D’una banda, ens ha fet avançar de manera extraordinària en el coneixement i la tecnologia. Avui el món és més petit que mai: ens comuniquem a distància en temps real i som capaços de plantejar-nos l’exploració d’altres planetes. Però, de l’altra, aquest mateix impuls ens ha fet oblidar quelcom essencial: el cor.

No a la guerra!!!

 

L’any 2003 milions de persones vam sortir al carrer arreu del món per dir “No a la guerra”. A Catalunya les places i els carrers es van omplir com mai abans, també a la nostra comarca. Era la resposta ciutadana davant la invasió de l’Iraq impulsada per George W. Bush, José María Aznar i Tony Blair. L’excusa era que el règim de Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva. Aquelles armes mai no van aparèixer.

Aquell moment va demostrar una cosa important: quan la ciutadania s’organitza i aixeca la veu, pot fer sentir un clam global per la Pau.

Més de vint anys després, el món continua encallat en una espiral de violència. Des del 2022, Vladimir Putin va ordenar la invasió d’Ucraïna, iniciant una guerra que encara avui continua i que ha devastat vides, ciutats i esperances.

Al mateix temps, el conflicte entre Israel i Palestina s’ha intensificat dramàticament sota el govern de Benjamin Netanyahu, amb milers de palestins morts i la destrucció massiva de Gaza.

I en aquest escenari global cada cop més tens, la política internacional dels Estats Units —amb la figura de Donald Trump prenent decisions que sacsegen l’equilibri mundial— continua alimentant noves tensions en diverses regions i països del Planeta. La més recent és l’atac contra Iran, al costat de Netanyahu, novament amb el mateix pretext de sempre: l’existència d’armes nuclears o de destrucció massiva.

El món sembla un polvorí.

Humanitat v2

Vivim un moment decisiu com a Humanitat.

Potser un dels més importants de tota la nostra història.

La Humanitat v1 va començar fa milers d’anys, quan les persones creien que la Terra era plana i infinita. En aquell món desconegut i ple de perills, vam aprendre a delimitar territoris, a defensar-nos, a organitzar-nos en tribus. D’aquí van néixer les jerarquies, les lluites pel poder, la competició per recursos i terres.

Amb el temps, aquesta mateixa dinàmica va crear les grans piràmides de poder que encara avui estructuren el món.

Durant segles, la història ha estat una successió de guerres, conquestes i dominacions. Paral·lelament, el coneixement i la tecnologia han avançat com mai: avui ens podem comunicar instantàniament amb persones de l’altra punta del Planeta i viatjar ràpidament d’un lloc a un altre. El món s’ha fet petit. Ja no vivim en tribus aïllades: vivim en una xarxa global.

I, tanmateix, moltes estructures de poder continuen funcionant amb la lògica antiga de la Humanitat v1: control, jerarquia, violència, explotació. Per mantenir-se, han generat guerres brutals i una destrucció massiva del Planeta.

Globalització: l’engany col·lectiu i el poder que encara tenim per capgirar-la

 

Durant les últimes dècades, la globalització s’ha presentat com una promesa de progrés universal. Un món connectat, sense barreres, capaç de multiplicar oportunitats. Però la realitat ha estat més complexa: les connexions que havien de fer-nos més lliures també han generat desigualtats, fragilitats i un sentiment creixent de desorientació col·lectiva.

Tot i això, encara hi ha marge per reorientar aquesta força global. La globalització no és irreversible ni està escrita en pedra; és un procés humà, i com a tal, pot evolucionar si les persones —no només els governs o les corporacions— ens hi impliquem.

Els errors que han marcat la globalització actual

El futur (del capitalisme) serà ètic o no serà

El capitalisme actual ha perdut el rumb. Ha generat prosperitat, però també grans desigualtats, precarietat i una crisi ecològica que ja no podem ignorar. Malgrat aquesta evidència, la macroeconomia global continua funcionant sota la mateixa lògica: beneficis immediats com a únic objectiu, concentració de poder i inversions que, massa sovint, alimenten guerres i conflictes violents, extracció destructiva i projectes que empitjoren la vida de milions de persones.

La Turuta: el “pas doble” d’una nova economia

Fa temps que a Vilanova i la Geltrú tenim la Turuta, la nostra moneda social, ciutadana i local. Sempre n’havíem explicat l'origen dient que el nom venia d’una marxa militar, reciclada pel bon rotllo i la cooperació. Però ara en la Fira de novembre, de la mà de l'historiadora i musicòleg Paquita Roig, hem descobert que “El Turuta” no és una marxa militar, sinó un pas doble. I aquest detall aparentment anecdòtic ens convida a repensar què és —i què pot ser— la Turuta avui.

Perquè, de fet, amb la Turuta també fem un pas doble. Un pas econòmic, simbòlic i comunitari alhora. D’una banda, hi ha l'euro, la moneda global, útil per comprar i vendre tot allò que no podem produir localment. De l'altra, hi ha la Turuta, una moneda que ens permet intercanviar béns i serveis dins la nostra pròpia comunitat: productes locals, artesania, agricultura, reparacions, serveis, temps, suport mutu… tot allò que podem fer amb recursos del territori i amb confiança entre les persones.

Deixar-se anar per cantar pel Planeta i la Pau 🎶🌍☮️🌈👍

Cantar és un acte de llibertat. Quan ens reunim en una Cantada Popular pel Planeta i la Pau, no venim a demostrar res, ni a exhibir talent, ni a competir. Venim a alliberar-nos. A deixar que la veu —aquesta energia que neix de dins— trobi el seu camí cap enfora, sense filtres, sense por, sense vergonya.

La vergonya és una cuirassa que ens separa. Quan la trenquem, quan ens atrevim a cantar encara que la veu tremoli, alguna cosa profunda s’obre: l’alegria compartida, la presència, la connexió. En aquell moment, la veu individual es dissol en el cor col·lectiu. Cadascú aporta el seu to, el seu color, la seva vibració, i entre tots teixim un so comú que parla de vida, d’esperança i d’amor per la Terra.

El futur no serà dels més forts, sinó dels més cooperatius

🌍 El futur no serà dels més forts, sinó dels més cooperatius

Durant molt de temps hem cregut que sobreviuen els més forts.

Així ens ho van ensenyar: la vida com una competició, l’èxit com una cursa, l’altre com un rival. Hem construït sistemes econòmics, educatius i fins i tot emocionals sobre aquesta idea: que només els més ràpids, els més segurs o els més adaptats arriben al final.

Però potser aquesta visió està esgotada. Potser el futur demanarà una altra mena de força.

En realitat, la natura mai no ha estat tan simple. Fins i tot Darwin, sovint mal interpretat, ja intuïa que la cooperació és una forma superior d’adaptació. Les espècies que col·laboren —des de les abelles fins als humans— sobreviuen millor que les que competeixen fins a l’extinció. L’evolució no premia la violència, sinó l’equilibri. No premia la solitud, sinó la interdependència.

Vivim en un món interconnectat, però paradoxalment fragmentat. La tecnologia ens uneix, però la desconfiança ens separa. Ens passem el dia classificant-nos: esquerra o dreta, joves o grans, pro o anti, d’aquí o d’allà.

Aquestes etiquetes ens donen identitat, però també ens divideixen. Ens tanquen en grups que competeixen per tenir raó més que no pas per entendre’s. I així, la paraula, que hauria de servir per construir ponts, sovint es converteix en muralla.

Concert “L’Hora Màgica” – Constància per desfer el gran embolic

 Aquest cap de setmana he ofert un concertet molt especial en els Jardins de Can Pahissa, dedicat als meus referents musicals, vitals i humans —molts d’ells ja “a l’altra banda del mirall”—, que m'han inspirat a veure la música com una eina poderosa de transformació.

L’acte ha coincidit amb els 17 anys de la trobada de la Carme i jo amb Pete Seeger a Beacon, un moment especial que va reforçar el valor de dir i fer el que és just. Hem brindat per la vida, per tot el que uneix, i hem recollit aportacions per a Gaza, amb un missatge ferm: cal acabar amb totes les guerres i genocidis. 

Sobre la independència de Catalunya

Les explicacions de Jordi Castellà sobre el cas de la independència de Guinea Equatorial relacionant-la amb una possible independència de Catalunya, són molt interessants, però hi veig algunes limitacions importants. La teoria pot ser sòlida, però la realitat actual és molt diferent de la de 1968. Aquella declaració d’independència es va produir en un context on les Nacions Unides encara tenien un pes rellevant en els processos de descolonització. Avui, en canvi, el panorama ha canviat profundament.

Vivim en un món dominat pel Capital(isme) , on tant les Nacions Unides com les grans democràcies estan lligades de mans i peus per interessos econòmics i geoestratègics. El Planeta s’està degradant a marxes forçades —guerres, emergència climàtica, desigualtats creixents— i les institucions internacionals no semblen tenir capacitat real per fer-hi front. Ara, les solucions no poden venir només “des de dalt”, sinó que han de néixer de la força col·lectiva de la gent.

Per això crec que cal combinar dues línies de treball :

Optimista o pessimista?

 

Diuen que un pessimista és un optimista ben informat. I sí, mirant la situació mundial, costa no sentir-se desbordat. Guerres interminables, genocidis, violències, crisi climàtica accelerada, emigracions, injustícies socials, solitud, desarrelament… El panorama és fosc i desconcertant.

Però potser el problema no és ser optimista o pessimista, sinó quedar-nos quiets. Perquè, en realitat, la pregunta clau no és com veiem el món, sinó què estem disposats a fer-hi.

La veritable esperança no és una emoció buida. És una actitud activa. Una decisió. Un compromís amb la vida malgrat el caos. I, sovint, comença en coses petites que poden semblar insignificants, però que tenen una força transformadora immensa.

Cantar per viure

Cap a una nova ambició col·lectiva

Ens trobem en un moment decisiu. L’aire s’escalfa, la democràcia es fractura, les desigualtats creixen i la tecnologia avança a una velocitat que sovint deixa enrere les preguntes ètiques... 

Tot sembla accelerar-se, i davant d’aquest escenari, emergeix una qüestió essencial: cap a on dirigim la nostra ambició col·lectiva?

Sí, l’ambició. Aquesta paraula que tan sovint s’associa a l’èxit individual, a l’escalada professional, al reconeixement o al triomf. Però també —i això sovint s’oblida— l’ambició ha estat el motor de grans transformacions socials, científiques i culturals. No és l’ambició el problema, sinó quina mena d’ambició cultivem.

Som capaços de viure sense guerres?

Em faig moltes preguntes. Potser tu també.

Què és per a tu la vida? Existeix realment el bé i el mal? Tindrem consciència d’haver fet el bé quan arribi el nostre final? Ens penedirem del mal fet?

I més enllà d’aquestes qüestions íntimes, n’hi ha d’altres que em colpegen:

Com pot una persona arribar a matar-ne una altra? Com pot algú justificar una guerra amb excuses buides o interessos amagats? Com pot ordenar bombardejos sabent que allà hi ha persones com tu i com jo, sense cap responsabilitat en les decisions dels seus governants?

Em pregunto si no ha arribat l’hora, com a espècie, de fer un salt qualitatiu.

Tenim la capacitat tecnològica per alimentar tothom, per entendre’ns i connectar-nos d’un extrem a l’altre del Planeta. Sabem que la Terra és finita i que compartim un destí comú. Però actuem com si encara fóssim els primers homínids, que lluitaven per un tros de terra, convençuts que el seu enemic era el de fora i que només podien sobreviure conquerint.

la Vila de Somnis

Benvingut/da a la Vila de Somnis,

T’aixeques al matí i el sol entra per la finestra. No tens pressa. No vius per treballar, sinó per viure.

🫶 Organització social

Les decisions del barri es prenen en assemblees obertes a tothom. Es fan a la plaça central, entre rialles i menjar compartit.

No hi ha caps ni autoritats fixes: les responsabilitats rotatives i voluntàries eviten les jerarquies eternes.

Manifest: Passem pàgina a la prehistòria

La vida és el nostre puzle.

No estem aquí només per encaixar peces que cauen, sinó per construir, peça a peça, el futur que mereixem.

La nostra principal energia no són les màquines, ni els diners. Som nosaltres: les persones. La nostra consciència, la nostra capacitat d'estimar, de crear i de cooperar.

Portem mil·lennis atrapats en la mateixa història: piràmides de poder, guerres, dominació. Hem canviat les eines, hem perfeccionat les armes, però el relat profund és el mateix: competir, destruir, sotmetre.

Ja n'hi ha prou!!!

És hora de trencar aquest patró ancestral.

És hora de sortir de la prehistòria.

Cada dia, cada decisió, cada gest d'amor i de responsabilitat, construeix un futur nou. Un futur on la força ja no es mesura en armes, sinó en capacitat de cooperar. Un futur on la intel·ligència no es fa servir per destruir, sinó per crear vida i esperança.

El futur no arriba sol. El futur el creem junts. Peça a peça. Somni a somni.

Fem-ho possible. Ara.