Carta oberta als qui ordenen les guerres i als qui fabriquen armes
A vosaltres, que amb una firma o amb una decisió, podeu marcar el destí de milers de vides, adreço aquestes paraules. Sé que les vostres responsabilitats són complexes i que, sovint, us veieu atrapats entre interessos econòmics, estratègics i les demandes de les vostres nacions o empreses. Però, us prego que us atureu a pensar, per un moment, en les vides que estan darrere de les decisions que preneu.
Cada persona que mor a causa d’una guerra, cada mare que perd un fill, cada casa destruïda, cada somni trencat, són vides que podrien haver estat les vostres. Cada individu que cau no és un enemic distant, sinó un ésser humà amb els mateixos drets que nosaltres, amb les mateixes esperances, les mateixes pors. La vida d’un altre és tan valuosa com la nostra. I si us quedés un bri de compassió, us convido a reflexionar sobre què passaria si els papers es canviessin, si fóssiu vosaltres les víctimes d’aquesta guerra que tu ordenes, les que perden els seus fills i els seus somnis.
Per als que fabriquen armes, entenc que els vostres treballs són fonts de subsistència per a moltes famílies. Però em pregunto: ¿realment pot la seguretat d'unes poques mans justificar la destrucció de tantes altres? ¿Com se senten aquells que construeixen les eines de la mort en saber que el que creen serà utilitzat per acabar amb la vida d'innocents? Quan la producció d'armes és més important que la vida humana, quin futur estem construint?
Sé que la vostra realitat no és senzilla. La guerra genera beneficis, i els negocis han de prosperar per mantenir-se. Però al final, què queda després de la destrucció? Quina és la lliçó que ens deixen aquests conflictes, més enllà de la mort i el dolor? La vostra acció no només té un cost econòmic, sinó també moral, perquè cada vida trencada pesa sobre les nostres consciències.
Les grans religions del món, tot i les seves diferències, comparteixen una regla comuna: la regla d'or. Totes ens ensenyen a tractar els altres com voldríem ser tractats, a respectar la vida humana i a cercar la pau. Aquesta veritat universal ens recorda que cap religió no pot ser imposada a la força, perquè cada creença ha de ser una elecció personal, basada en el respecte mutu i la comprensió. Ningú pot creure’s per sobre dels altres ni pretendre ser Déu. Som tots iguals en la nostra humanitat, i això és el que ens uneix més enllà de les nostres diferències. Si tots seguíssim aquesta regla, les guerres i la violència serien impensables.
Sé que els interessos immediats d’uns pocs semblen molt poderosos, però la història ens recorda que la violència i la guerra mai no han sigut una solució duradora. Mai la destrucció no ha portat pau. La pau només arriba quan ens decidim a escoltar les veus dels que pateixen, a pensar en la humanitat per damunt dels guanys personals o corporatius.
Us demano que mireu més enllà de la línia de les vostres decisions i veieu les vides que hi ha darrere. Us pregunto: quan el vostre egoïsme hagi estat satisfet, quan les terres estiguin arrasades i les famílies plorin, ¿quedarà alguna cosa de valor? Només quedaran restes de la guerra i una multitud de vides trencades.
Si us queda alguna cosa de cor, si encara sou capaços de veure l'altre com un igual, atureu-vos a reflexionar i penseu en què podríem construir si la guerra fos reemplaçada per la comprensió, el diàleg i l'empatia. Només llavors podrem mirar-nos al mirall i dir que hem fet el que era correcte.
Sincerament,
Un ésser humà qualsevol