Les explicacions de Jordi Castellà sobre el cas de la independència de Guinea Equatorial relacionant-la amb una possible independència de Catalunya, són molt interessants, però hi veig algunes limitacions importants. La teoria pot ser sòlida, però la realitat actual és molt diferent de la de 1968. Aquella declaració d’independència es va produir en un context on les Nacions Unides encara tenien un pes rellevant en els processos de descolonització. Avui, en canvi, el panorama ha canviat profundament.
Vivim en un món dominat pel Capital(isme) , on tant les Nacions Unides com les grans democràcies estan lligades de mans i peus per interessos econòmics i geoestratègics. El Planeta s’està degradant a marxes forçades —guerres, emergència climàtica, desigualtats creixents— i les institucions internacionals no semblen tenir capacitat real per fer-hi front. Ara, les solucions no poden venir només “des de dalt”, sinó que han de néixer de la força col·lectiva de la gent.
Per això crec que cal combinar dues línies de treball :
Una acció local decidida i transformadora, centrada a resoldre els problemes que tenim a casa. Hem d’ impulsar comunitats d’autoajuda amb microeconomies sanes, netes i transparents, fetes per la gent i per al bé comú . Aquestes xarxes locals, connectades entre elles, poden ser l'embrió d’un nou model de societat. (Com diu la metàfora del vaixell: calen pilotes de ping-pong: petites però moltes, i capaces de fer surar de nou el gran vaixell de la globalització que s'està enfonsant... el vaixell restaurat es dirà gloCalització ) les pilotes de ping-pong simbolitzen aquestes comunitats d'autoajuda centrades en donar vida als entorns locals a partir dels recursos existents.
Una acció global i persistent, com són les Cantades Populars pel Planeta i la Pau, de cada dijous (a ser possible) en espais públics d’arreu del món. Si milions de persones ens mobilitzem a barris, pobles i ciutats, dient “PROU! ”, el missatge arribarà amb força. Els joves entendran que als exèrcits no s’hi va més que a matar o morir —excepte els comandaments— i, deixant de participar-hi, forçaran un canvi de rumb. Els fabricants d’armes hauran de transformar-se i posar la tecnologia al servei de la vida i no de la destrucció. I els governs, si volen mantenir la seva legitimitat, hauran de posar fi a les guerres. Els exèrcits passaran a ser forçes de suport quan hi ha catàstrofes.
Només llavors, quan la pau i la justícia global siguin una realitat, tindrà sentit obrir el debat sobre les independències i l’autodeterminació dels pobles. Però caldrà fer-ho des d’un nou paradigma, on la cooperació estigui al centre i les estructures del poder ja no siguin piramidals, sinó horitzontals i participatives.