Cantar és un acte de llibertat. Quan ens reunim en una Cantada Popular pel Planeta i la Pau, no venim a demostrar res, ni a exhibir talent, ni a competir. Venim a alliberar-nos. A deixar que la veu —aquesta energia que neix de dins— trobi el seu camí cap enfora, sense filtres, sense por, sense vergonya.
La vergonya és una cuirassa que ens separa. Quan la trenquem, quan ens atrevim a cantar encara que la veu tremoli, alguna cosa profunda s’obre: l’alegria compartida, la presència, la connexió. En aquell moment, la veu individual es dissol en el cor col·lectiu. Cadascú aporta el seu to, el seu color, la seva vibració, i entre tots teixim un so comú que parla de vida, d’esperança i d’amor per la Terra.
Les Cantades Populars pel Planeta i la Pau no són un concert: són una crida a la consciència. Cantar per la pau és sembrar harmonia enmig del soroll del món; cantar pel planeta és recordar-nos que formem part d’un mateix organisme viu. Quan deixem anar la veu amb sinceritat, fem més que música —fem comunitat, fem curació.
Potser no tots tenim la veu afinada, però tots tenim veu. I en temps d’incertesa i divisió, alçar-la col·lectivament és un acte revolucionari.
Deixar-se anar. Respirar. Cantar sense por. Perquè la pau comença quan ens atrevim a escoltar-nos i a sonar junts.