L’acte ha coincidit amb els 17 anys de la trobada de la Carme i jo amb Pete Seeger a Beacon, un moment especial que va reforçar el valor de dir i fer el que és just. Hem brindat per la vida, per tot el que uneix, i hem recollit aportacions per a Gaza, amb un missatge ferm: cal acabar amb totes les guerres i genocidis.
Les explicacions de Jordi Castellà sobre el cas de la independència de Guinea Equatorial relacionant-la amb una possible independència de Catalunya, són molt interessants, però hi veig algunes limitacions importants. La teoria pot ser sòlida, però la realitat actual és molt diferent de la de 1968. Aquella declaració d’independència es va produir en un context on les Nacions Unides encara tenien un pes rellevant en els processos de descolonització. Avui, en canvi, el panorama ha canviat profundament.
Vivim en un món dominat pel Capital(isme) , on tant les Nacions Unides com les grans democràcies estan lligades de mans i peus per interessos econòmics i geoestratègics. El Planeta s’està degradant a marxes forçades —guerres, emergència climàtica, desigualtats creixents— i les institucions internacionals no semblen tenir capacitat real per fer-hi front. Ara, les solucions no poden venir només “des de dalt”, sinó que han de néixer de la força col·lectiva de la gent.
Per això crec que cal combinar dues línies de treball :
Diuen que un pessimista és un optimista ben informat. I sí, mirant la situació mundial, costa no sentir-se desbordat. Guerres interminables, genocidis, violències, crisi climàtica accelerada, emigracions, injustícies socials, solitud, desarrelament… El panorama és fosc i desconcertant.
Però potser el problema no és ser optimista o pessimista, sinó quedar-nos quiets. Perquè, en realitat, la pregunta clau no és com veiem el món, sinó què estem disposats a fer-hi.
La veritable esperança no és una emoció buida. És una actitud activa. Una decisió. Un compromís amb la vida malgrat el caos. I, sovint, comença en coses petites que poden semblar insignificants, però que tenen una força transformadora immensa.
Tot sembla accelerar-se, i davant d’aquest escenari, emergeix una qüestió essencial: cap a on dirigim la nostra ambició col·lectiva?
Sí, l’ambició. Aquesta paraula que tan sovint s’associa a l’èxit individual, a l’escalada professional, al reconeixement o al triomf. Però també —i això sovint s’oblida— l’ambició ha estat el motor de grans transformacions socials, científiques i culturals. No és l’ambició el problema, sinó quina mena d’ambició cultivem.
Em faig moltes preguntes. Potser tu també.
Què és per a tu la vida? Existeix realment el bé i el mal? Tindrem consciència d’haver fet el bé quan arribi el nostre final? Ens penedirem del mal fet?
I més enllà d’aquestes qüestions íntimes, n’hi ha d’altres que em colpegen:
Com pot una persona arribar a matar-ne una altra? Com pot algú justificar una guerra amb excuses buides o interessos amagats? Com pot ordenar bombardejos sabent que allà hi ha persones com tu i com jo, sense cap responsabilitat en les decisions dels seus governants?
Em pregunto si no ha arribat l’hora, com a espècie, de fer un salt qualitatiu.
Tenim la capacitat tecnològica per alimentar tothom, per entendre’ns i connectar-nos d’un extrem a l’altre del Planeta. Sabem que la Terra és finita i que compartim un destí comú. Però actuem com si encara fóssim els primers homínids, que lluitaven per un tros de terra, convençuts que el seu enemic era el de fora i que només podien sobreviure conquerint.
T’aixeques al matí i el sol entra per la finestra. No tens pressa. No vius per treballar, sinó per viure.
🫶 Organització social
Les decisions del barri es prenen en assemblees obertes a tothom. Es fan a la plaça central, entre rialles i menjar compartit.
No hi ha caps ni autoritats fixes: les responsabilitats rotatives i voluntàries eviten les jerarquies eternes.
La vida és el nostre puzle.
No estem aquí només per encaixar peces que cauen, sinó per construir, peça a peça, el futur que mereixem.
La nostra principal energia no són les màquines, ni els diners. Som nosaltres: les persones. La nostra consciència, la nostra capacitat d'estimar, de crear i de cooperar.
Portem mil·lennis atrapats en la mateixa història: piràmides de poder, guerres, dominació. Hem canviat les eines, hem perfeccionat les armes, però el relat profund és el mateix: competir, destruir, sotmetre.
La vida és un gran puzle que no només encaixem sinó que, dia a dia, anem construint. Cada moment, cada acció, cada decisió que prenem és una peça que configura el nostre futur. Però aquesta creació no es pot deixar a l'atzar: requereix consciència, planificació i, sobretot, una orientació clara de cap a on volem avançar.
La principal energia que mou aquest puzle no són els diners, ni les estructures, ni les màquines. Són les persones. Som nosaltres, amb la nostra capacitat de somiar, de decidir i d'actuar, qui tenim el poder de donar forma a aquest futur.
Si aquests fons existeixen, significa que Europa té la capacitat de fer una inversió sense precedents. Però, en un moment en què la societat s’enfronta a grans reptes com la crisi climàtica, la precarietat laboral, la manca d’habitatge i el deteriorament dels serveis públics, no hauríem de preguntar-nos si hi ha alternatives més útils i justes per a aquests recursos?
Què podríem fer amb 800.000 milions d’euros?
Amb aquesta quantitat es podrien impulsar transformacions profundes per millorar la vida de milions de persones. Aquí algunes propostes:
Quan un corredor esprinta a la meta després d'una cursa extenuant, de sobte troba una energia que semblava inexistent. El cos, aparentment esgotat, respon a una última ordre del cervell que diu: "encara no és el moment de rendir-se". Això ens pot portar a una pregunta més profunda: potser, en la vida, passa exactament el mateix? És possible que no només gestionem la nostra energia física, sinó que el sentit que donem a l’existència també reguli com ens mantenim en peu davant l’adversitat?
Viktor Frankl, supervivent dels camps de concentració i creador de la logoteràpia, va observar que aquells que trobaven un significat per viure tenien més probabilitats de sobreviure. No era només una qüestió de força física, sinó de tenir una raó per aguantar. Això ens fa replantejar fins a quin punt la salut es pot entendre des d'una perspectiva merament biològica. Potser el cos no només respon a fàrmacs, aliments o exercici, sinó també a la voluntat i al sentit que atorguem a la nostra vida.
Llavors, quan parlem de salut, per què ens limitem a discutir sobre remeis, dietes i tractaments? No seria més interessant, més humà, preguntar-nos quin és el propòsit que ens fa llevar cada matí? No serà que, en aquesta recerca constant de la fórmula perfecta per viure més anys, ens estem oblidant de viure amb sentit?
En comptes de mirar tant cap endins buscant solucions individuals, potser hauríem d’aixecar la mirada i preguntar-nos: per què vull estar bé? Quin és el repte, l’objectiu, la missió que dóna sentit a la meva existència? Potser aquí hi ha una resposta que hem estat evitant, i potser, només potser, aquesta resposta tingui més poder sobre la nostra salut que qualsevol altra fórmula.
Fa deu anys ja va deixar escrit en un dels seus poemes com volia que fos el seu darrer adéu: «Quan la meva veu s'apagui, alceu la vostra. Si em voleu, no defalliu ni un sol instant. No perdeu el temps en homenatges. Defenseu les causes que han donat vida a la meva existència. Que el vostre crit, s'uneixi a un gran clam popular, a favor de tots els habitants de la Terra. El meu llegat és la paraula. És l'únic que us dono. És l'únic que us demano».
Gràcies per tot, Federico.
