En moltes converses sobre salut i benestar, sovint ens perdem en detalls concrets: quin remei funciona millor, quina dieta és més òptima, quins hàbits cal adoptar per viure més anys. Ens obsessionem amb les peces del trencaclosques i oblidem la imatge global. Però, i si la clau de tot plegat no fos només el cos, sinó el propòsit que li donem?
Quan un corredor esprinta a la meta després d'una cursa extenuant, de sobte troba una energia que semblava inexistent. El cos, aparentment esgotat, respon a una última ordre del cervell que diu: "encara no és el moment de rendir-se". Això ens pot portar a una pregunta més profunda: potser, en la vida, passa exactament el mateix? És possible que no només gestionem la nostra energia física, sinó que el sentit que donem a l’existència també reguli com ens mantenim en peu davant l’adversitat?
Viktor Frankl, supervivent dels camps de concentració i creador de la logoteràpia, va observar que aquells que trobaven un significat per viure tenien més probabilitats de sobreviure. No era només una qüestió de força física, sinó de tenir una raó per aguantar. Això ens fa replantejar fins a quin punt la salut es pot entendre des d'una perspectiva merament biològica. Potser el cos no només respon a fàrmacs, aliments o exercici, sinó també a la voluntat i al sentit que atorguem a la nostra vida.
Llavors, quan parlem de salut, per què ens limitem a discutir sobre remeis, dietes i tractaments? No seria més interessant, més humà, preguntar-nos quin és el propòsit que ens fa llevar cada matí? No serà que, en aquesta recerca constant de la fórmula perfecta per viure més anys, ens estem oblidant de viure amb sentit?
En comptes de mirar tant cap endins buscant solucions individuals, potser hauríem d’aixecar la mirada i preguntar-nos: per què vull estar bé? Quin és el repte, l’objectiu, la missió que dóna sentit a la meva existència? Potser aquí hi ha una resposta que hem estat evitant, i potser, només potser, aquesta resposta tingui més poder sobre la nostra salut que qualsevol altra fórmula.