El futur no serà dels més forts, sinó dels més cooperatius

🌍 El futur no serà dels més forts, sinó dels més cooperatius

Durant molt de temps hem cregut que sobreviuen els més forts.

Així ens ho van ensenyar: la vida com una competició, l’èxit com una cursa, l’altre com un rival. Hem construït sistemes econòmics, educatius i fins i tot emocionals sobre aquesta idea: que només els més ràpids, els més segurs o els més adaptats arriben al final.

Però potser aquesta visió està esgotada. Potser el futur demanarà una altra mena de força.

En realitat, la natura mai no ha estat tan simple. Fins i tot Darwin, sovint mal interpretat, ja intuïa que la cooperació és una forma superior d’adaptació. Les espècies que col·laboren —des de les abelles fins als humans— sobreviuen millor que les que competeixen fins a l’extinció. L’evolució no premia la violència, sinó l’equilibri. No premia la solitud, sinó la interdependència.

Vivim en un món interconnectat, però paradoxalment fragmentat. La tecnologia ens uneix, però la desconfiança ens separa. Ens passem el dia classificant-nos: esquerra o dreta, joves o grans, pro o anti, d’aquí o d’allà.

Aquestes etiquetes ens donen identitat, però també ens divideixen. Ens tanquen en grups que competeixen per tenir raó més que no pas per entendre’s. I així, la paraula, que hauria de servir per construir ponts, sovint es converteix en muralla.

Concert “L’Hora Màgica” – Constància per desfer el gran embolic

 Aquest cap de setmana he ofert un concertet molt especial en els Jardins de Can Pahissa, dedicat als meus referents musicals, vitals i humans —molts d’ells ja “a l’altra banda del mirall”—, que han inspirat a veure la música com una eina poderosa de transformació.

L’acte ha coincidit amb els 17 anys de la trobada de la Carme i jo amb Pete Seeger a Beacon, un moment especial que va reforçar el valor de dir i fer el que és just. Hem brindat per la vida, per tot el que uneix, i hem recollit aportacions per a Gaza, amb un missatge ferm: cal acabar amb totes les guerres i genocidis. 

Sobre la independència de Catalunya

Les explicacions de Jordi Castellà sobre el cas de la independència de Guinea Equatorial relacionant-la amb una possible independència de Catalunya, són molt interessants, però hi veig algunes limitacions importants. La teoria pot ser sòlida, però la realitat actual és molt diferent de la de 1968. Aquella declaració d’independència es va produir en un context on les Nacions Unides encara tenien un pes rellevant en els processos de descolonització. Avui, en canvi, el panorama ha canviat profundament.

Vivim en un món dominat pel Capital(isme) , on tant les Nacions Unides com les grans democràcies estan lligades de mans i peus per interessos econòmics i geoestratègics. El Planeta s’està degradant a marxes forçades —guerres, emergència climàtica, desigualtats creixents— i les institucions internacionals no semblen tenir capacitat real per fer-hi front. Ara, les solucions no poden venir només “des de dalt”, sinó que han de néixer de la força col·lectiva de la gent.

Per això crec que cal combinar dues línies de treball :

Optimista o pessimista?

 

Diuen que un pessimista és un optimista ben informat. I sí, mirant la situació mundial, costa no sentir-se desbordat. Guerres interminables, genocidis, violències, crisi climàtica accelerada, emigracions, injustícies socials, solitud, desarrelament… El panorama és fosc i desconcertant.

Però potser el problema no és ser optimista o pessimista, sinó quedar-nos quiets. Perquè, en realitat, la pregunta clau no és com veiem el món, sinó què estem disposats a fer-hi.

La veritable esperança no és una emoció buida. És una actitud activa. Una decisió. Un compromís amb la vida malgrat el caos. I, sovint, comença en coses petites que poden semblar insignificants, però que tenen una força transformadora immensa.

Cantar per viure

Cap a una nova ambició col·lectiva

Ens trobem en un moment decisiu. L’aire s’escalfa, la democràcia es fractura, les desigualtats creixen i la tecnologia avança a una velocitat que sovint deixa enrere les preguntes ètiques... 

Tot sembla accelerar-se, i davant d’aquest escenari, emergeix una qüestió essencial: cap a on dirigim la nostra ambició col·lectiva?

Sí, l’ambició. Aquesta paraula que tan sovint s’associa a l’èxit individual, a l’escalada professional, al reconeixement o al triomf. Però també —i això sovint s’oblida— l’ambició ha estat el motor de grans transformacions socials, científiques i culturals. No és l’ambició el problema, sinó quina mena d’ambició cultivem.

Som capaços de viure sense guerres?

Em faig moltes preguntes. Potser tu també.

Què és per a tu la vida? Existeix realment el bé i el mal? Tindrem consciència d’haver fet el bé quan arribi el nostre final? Ens penedirem del mal fet?

I més enllà d’aquestes qüestions íntimes, n’hi ha d’altres que em colpegen:

Com pot una persona arribar a matar-ne una altra? Com pot algú justificar una guerra amb excuses buides o interessos amagats? Com pot ordenar bombardejos sabent que allà hi ha persones com tu i com jo, sense cap responsabilitat en les decisions dels seus governants?

Em pregunto si no ha arribat l’hora, com a espècie, de fer un salt qualitatiu.

Tenim la capacitat tecnològica per alimentar tothom, per entendre’ns i connectar-nos d’un extrem a l’altre del Planeta. Sabem que la Terra és finita i que compartim un destí comú. Però actuem com si encara fóssim els primers homínids, que lluitaven per un tros de terra, convençuts que el seu enemic era el de fora i que només podien sobreviure conquerint.

la Vila de Somnis

Benvingut/da a la Vila de Somnis,

T’aixeques al matí i el sol entra per la finestra. No tens pressa. No vius per treballar, sinó per viure.

🫶 Organització social

Les decisions del barri es prenen en assemblees obertes a tothom. Es fan a la plaça central, entre rialles i menjar compartit.

No hi ha caps ni autoritats fixes: les responsabilitats rotatives i voluntàries eviten les jerarquies eternes.

Manifest: Passem pàgina a la prehistòria

La vida és el nostre puzle.

No estem aquí només per encaixar peces que cauen, sinó per construir, peça a peça, el futur que mereixem.

La nostra principal energia no són les màquines, ni els diners. Som nosaltres: les persones. La nostra consciència, la nostra capacitat d'estimar, de crear i de cooperar.

Portem mil·lennis atrapats en la mateixa història: piràmides de poder, guerres, dominació. Hem canviat les eines, hem perfeccionat les armes, però el relat profund és el mateix: competir, destruir, sotmetre.

Ja n'hi ha prou!!!

És hora de trencar aquest patró ancestral.

És hora de sortir de la prehistòria.

Cada dia, cada decisió, cada gest d'amor i de responsabilitat, construeix un futur nou. Un futur on la força ja no es mesura en armes, sinó en capacitat de cooperar. Un futur on la intel·ligència no es fa servir per destruir, sinó per crear vida i esperança.

El futur no arriba sol. El futur el creem junts. Peça a peça. Somni a somni.

Fem-ho possible. Ara.

El puzle de la vida, la creació del futur i el despertar de la Humanitat

La vida és un gran puzle que no només encaixem sinó que, dia a dia, anem construint. Cada moment, cada acció, cada decisió que prenem és una peça que configura el nostre futur. Però aquesta creació no es pot deixar a l'atzar: requereix consciència, planificació i, sobretot, una orientació clara de cap a on volem avançar.

La principal energia que mou aquest puzle no són els diners, ni les estructures, ni les màquines. Són les persones. Som nosaltres, amb la nostra capacitat de somiar, de decidir i d'actuar, qui tenim el poder de donar forma a aquest futur.

"Tenim 800.000 milions d’euros: en què els invertim?”

Fa pocs dies, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha proposat mobilitzar 800.000 milions d’euros per reforçar la indústria de defensa a Europa. Aquesta xifra impressionant planteja una qüestió fonamental: si disposem d’aquests diners, per què només es contemplen per a l’àmbit militar?

Si aquests fons existeixen, significa que Europa té la capacitat de fer una inversió sense precedents. Però, en un moment en què la societat s’enfronta a grans reptes com la crisi climàtica, la precarietat laboral, la manca d’habitatge i el deteriorament dels serveis públics, no hauríem de preguntar-nos si hi ha alternatives més útils i justes per a aquests recursos?

Què podríem fer amb 800.000 milions d’euros?

Amb aquesta quantitat es podrien impulsar transformacions profundes per millorar la vida de milions de persones. Aquí algunes propostes:

Quina ciutat volem?

Sempre és un bon moment per reflexionar sobre com haurien de ser les ciutats, però especialment ara en que s'està obrint un temps de debat sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, el POUM, un dels instruments més importants amb què compta l’Ajuntament per al planejament urbanístic.

És hora de reflexionar... quina ciutat volem?

• Volem ciutats verdes, amb arbres, carrils bici i espais per viure, o volem asfalt, fum i embussos?

• Volem carrers plens de vida, amb comerç local i espais de trobada, o barris deserts amb grans superfícies i pisos turístics?

• Volem una economia que cuidi les persones i el territori, o una que només busca beneficis a qualsevol preu?

• Volem una societat que valori la cultura, la creativitat i l’artesania, o una que ho redueixi tot a productes massificats i consum ràpid?

• Volem una ciutat amb barris amb festes, escoles i comunitats vives, o espais buits i despersonalitzats?

Carta als Caps d'Estats i als creadors de guerres... Sense Pau, No Hi Ha Futur -

Carta oberta als qui ordenen les guerres i als qui fabriquen armes

A vosaltres, que amb una firma o amb una decisió, podeu marcar el destí de milers de vides, adreço aquestes paraules. Sé que les vostres responsabilitats són complexes i que, sovint, us veieu atrapats entre interessos econòmics, estratègics i les demandes de les vostres nacions o empreses. Però, us prego que us atureu a pensar, per un moment, en les vides que estan darrere de les decisions que preneu.

Cada persona que mor a causa d’una guerra, cada mare que perd un fill, cada casa destruïda, cada somni trencat, són vides que podrien haver estat les vostres. Cada individu que cau no és un enemic distant, sinó un ésser humà amb els mateixos drets que nosaltres, amb les mateixes esperances, les mateixes pors. La vida d’un altre és tan valuosa com la nostra. I si us quedés un bri de compassió, us convido a reflexionar sobre què passaria si els papers es canviessin, si fóssiu vosaltres les víctimes d’aquesta guerra que tu ordenes, les que perden els seus fills i els seus somnis.

Per als que fabriquen armes, entenc que els vostres treballs són fonts de subsistència per a moltes famílies. Però em pregunto: ¿realment pot la seguretat d'unes poques mans justificar la destrucció de tantes altres? ¿Com se senten aquells que construeixen les eines de la mort en saber que el que creen serà utilitzat per acabar amb la vida d'innocents? Quan la producció d'armes és més important que la vida humana, quin futur estem construint?

Sé que la vostra realitat no és senzilla. La guerra genera beneficis, i els negocis han de prosperar per mantenir-se. Però al final, què queda després de la destrucció? Quina és la lliçó que ens deixen aquests conflictes, més enllà de la mort i el dolor? La vostra acció no només té un cost econòmic, sinó també moral, perquè cada vida trencada pesa sobre les nostres consciències.

Les grans religions del món, tot i les seves diferències, comparteixen una regla comuna: la regla d'or. Totes ens ensenyen a tractar els altres com voldríem ser tractats, a respectar la vida humana i a cercar la pau. Aquesta veritat universal ens recorda que cap religió no pot ser imposada a la força, perquè cada creença ha de ser una elecció personal, basada en el respecte mutu i la comprensió. Ningú pot creure’s per sobre dels altres ni pretendre ser Déu. Som tots iguals en la nostra humanitat, i això és el que ens uneix més enllà de les nostres diferències. Si tots seguíssim aquesta regla, les guerres i la violència serien impensables.

Sé que els interessos immediats d’uns pocs semblen molt poderosos, però la història ens recorda que la violència i la guerra mai no han sigut una solució duradora. Mai la destrucció no ha portat pau. La pau només arriba quan ens decidim a escoltar les veus dels que pateixen, a pensar en la humanitat per damunt dels guanys personals o corporatius.

Us demano que mireu més enllà de la línia de les vostres decisions i veieu les vides que hi ha darrere. Us pregunto: quan el vostre egoïsme hagi estat satisfet, quan les terres estiguin arrasades i les famílies plorin, ¿quedarà alguna cosa de valor? Només quedaran restes de la guerra i una multitud de vides trencades.

Si us queda alguna cosa de cor, si encara sou capaços de veure l'altre com un igual, atureu-vos a reflexionar i penseu en què podríem construir si la guerra fos reemplaçada per la comprensió, el diàleg i l'empatia. Només llavors podrem mirar-nos al mirall i dir que hem fet el que era correcte.

Sincerament,

Un ésser humà qualsevol

Energia, voluntat i sentit: una reflexió necessària

En moltes converses sobre salut i benestar, sovint ens perdem en detalls concrets: quin remei funciona millor, quina dieta és més òptima, quins hàbits cal adoptar per viure més anys. Ens obsessionem amb les peces del trencaclosques i oblidem la imatge global. Però, i si la clau de tot plegat no fos només el cos, sinó el propòsit que li donem?

Quan un corredor esprinta a la meta després d'una cursa extenuant, de sobte troba una energia que semblava inexistent. El cos, aparentment esgotat, respon a una última ordre del cervell que diu: "encara no és el moment de rendir-se". Això ens pot portar a una pregunta més profunda: potser, en la vida, passa exactament el mateix? És possible que no només gestionem la nostra energia física, sinó que el sentit que donem a l’existència també reguli com ens mantenim en peu davant l’adversitat?

Viktor Frankl, supervivent dels camps de concentració i creador de la logoteràpia, va observar que aquells que trobaven un significat per viure tenien més probabilitats de sobreviure. No era només una qüestió de força física, sinó de tenir una raó per aguantar. Això ens fa replantejar fins a quin punt la salut es pot entendre des d'una perspectiva merament biològica. Potser el cos no només respon a fàrmacs, aliments o exercici, sinó també a la voluntat i al sentit que atorguem a la nostra vida.

Llavors, quan parlem de salut, per què ens limitem a discutir sobre remeis, dietes i tractaments? No seria més interessant, més humà, preguntar-nos quin és el propòsit que ens fa llevar cada matí? No serà que, en aquesta recerca constant de la fórmula perfecta per viure més anys, ens estem oblidant de viure amb sentit?

En comptes de mirar tant cap endins buscant solucions individuals, potser hauríem d’aixecar la mirada i preguntar-nos: per què vull estar bé? Quin és el repte, l’objectiu, la missió que dóna sentit a la meva existència? Potser aquí hi ha una resposta que hem estat evitant, i potser, només potser, aquesta resposta tingui més poder sobre la nostra salut que qualsevol altra fórmula.

PLA B - Com actuar en un món incert. De la globalització a la glocalització

Introducció: Per què necessitem un Pla B?
Vivim temps convulsos. Les notícies ens bombardegen amb imatges de guerres, crisis econòmiques, desastres climàtics, polarització social i corrupció generalitzada. Sembla que el món, tal com el coneixem, està en declivi. La globalització, que durant dècades ens van vendre com el camí cap al progrés, mostra ara les seves febleses: dependència extrema de grans corporacions, desigualtats creixents, un sistema financer fràgil i una profunda crisi ecològica.
La sensació de col·lapse és cada cop més present, i molts ens preguntem: cap on anem? I, sobretot, què podem fer com a individus davant d’aquesta incertesa? 

Ens ha deixat Federico Mayor Zaragoza: Un llegat de pau, justícia i sostenibilitat global

Aquest dijous dia 19 ens ha deixat Federico Mayor Zaragoza, una de les figures més destacades en la defensa dels drets humans, la cultura de pau i la sostenibilitat global. Poeta, científic, polític i un referent internacional, va ser director general de la UNESCO entre 1987 i 1999, des d’on va promoure iniciatives per fomentar el diàleg intercultural, la cooperació internacional i la construcció d’un món més just i equitatiu.

Curiosament el dia 18 vaig parlar telefònicament amb ell per desitjar-li unes bones festes i el vaig trobar força animat però preocupat per l'esdevenir del món, vam quedar de veure'ns un cap de setmana com fa un any.

A Vilanova i la Geltrú, el record de Federico Mayor Zaragoza perdura amb especial afecte... VEURE TOT L'ARTICLE

Fa deu anys ja va deixar escrit en un dels seus poemes com volia que fos el seu darrer adéu: «Quan la meva veu s'apagui, alceu la vostra. Si em voleu, no defalliu ni un sol instant. No perdeu el temps en homenatges. Defenseu les causes que han donat vida a la meva existència. Que el vostre crit, s'uneixi a un gran clam popular, a favor de tots els habitants de la Terra. El meu llegat és la paraula. És l'únic que us dono. És l'únic que us demano».

Gràcies per tot, Federico.